RELATS

CIM DE LA COGULA (406 m), ATALAIA DE LES TERRES DE L'EBRE

Serra del Montsià

Text i foto: Manuel Cabanillas

Com diu en Lluís Llach a la cançó Dóna'n la ma: “Tot esta per fer, tot es possible” i això tan a nivell personal com esportiu es una màxima que sempre m'acompanya.

En el que fa refència al mon de la muntanya una de les assignatures pendents es el conèixer pam a pam les muntanyes de les Terres del Ebre, entre d'altres la Serra del Montsià, amb cims atractius a visitar, un d'ell l'anomenat La Cogula, un pic petit amb alçada pro gran amb el que fa referencia a les vistes que, es poden admirar des de el seu cim i amb un itinerari molt variat i encisador.

Jordina al cim de la Cogula.

La Cogula és una muntanya de 406 metres que es troba al municipi d' Ulldecona, a la comarca del Montsià i forma part d'e la Serra del Montsià la “muntanya sagrada” dels romans o “la muntanya de l’aigua”, és una petita alineació muntanyosa, de poc més de tres mil cinc cents hectàrees de superfície, que forma part de la serralada litoral catalana.

Política i administrativament la seua superfície és repartida entre els termes municipals d’Amposta, Freginals, Ulldecona, Alcanar i Sant Carles de la Ràpita

Amb el record de la meva primera visita a La Cogula ,des de Ulldecona, aquest cop van estriar l'itinerari que surt de l'ermita de la Mare de Déu Remei (Alcanar) , de gran devoció pels canareus, dedicada a la patrona de la vila, situada en un entorn natural i paisatgístic, el Poblat Ibèric de la Moleta.

L'ermita de la Mare de Deu del Remei des de el cim de la Moleta

Trams de pista, camins i corriols,degudament senyalitzats, s'enlairen en direcció al cim presidit per duges antenes de comunicacions que es poden divisar des de la costa i que son referència per les gents de les contrades.

El primer trams encara l'ascensió per la vesant marítima, entre oliveres milena ries i pins, per un cop superada una bona part del recorregut, aquest ro-deixa el cim per fer l'entrada al punt més alt per els camins que neixen a Ulldecona, població des de la que es pot fer l'ascensió per pista.

A pocs metres del cim es poden endevinar els restes del que en el seu dia va ser un poblat Iber, espai ressenyat amb una cartell informatiu al peu de la pista.

L'ampli cim, sense altres alçades que o impedeixin, facilita una visió de 360º, Un recorregut que es completa, entre ascensió i descens, en poc més de 3 hores,

Resenya: http://cimsdelspaisoscatalans.blogspot.com.es/2015/11/la-cogula-406-m.html

.........................................

Descobrir els secrets d'Arnes, Orta i la muntanya de Santa Bàrbara

TRESCANT PER LA TERRA ALTA

Text i fotografies: Manuel Cabanillas

Trescar pels municipis d' Arnes i Orta era un deute pendent amb Hermenegild Carreté, Kildo, (1926-2014), impulsor de l'escalada a Catalunya, que en va empeltar el seu amor per aquestes terres i les muntanyes dels Ports, el paisatge, la gastronomia i, sobretot, per les seves gents, amb les quals va conviure. Per circumstàncies de la vida, he començat a transitar per aquest terreny, més assíduament, després del traspàs d’en Kildo.

M'havia promès seguir les seves recomanacions, acumulades en les xerrades a la seu del Centre Excursionista de Catalunya - Club Alpí Català (CEC), el seu darrer club, del qual va ser president (1963-1967) i a d'Arnes.

Les ressenyes que em va facilitar personalment o per correu postal, les tinc escampades entre un munt de llibretes i folis acumulats durant els darrers 40 anys, eren el preludi d'una apassionant descoberta i són la base de la meva recerca.

Als apunts, en Kildo no va oblidar de fer-me cinc cèntims de les seves vivències, de la història i de les llegendes de tot tipus que va recollir al llarg de les habituals estades a la Terra Alta, fins que es va instal·lar definitivament a Arnes l’any 1995.

Una altra font d'informació h a estat el llibre Les bruixes d'Arnes, publicat per Edicions 62, de l'escriptor arnerol David Martí Martínez, on relata com el flixanco Joan Malet (1), el caçador de bruixes (dones sàvies guaridores ajuden els veïns amb els seus coneixement dels remeis i sortilegis), més sanguinari de Catalunya que va perseguir dues arneroles. El mes de juliol de 1549, el botxí va acabar els seus dies cremat i camejat pels escenaris per on va transcórrer la vida de l'Ermenegild, regirant cada un del racons d'una terra amb la mateixa llengua, paisatge i tradicions similars, el Matarranya (Terra Alta, Terol i Castelló).

Muntanya de Santa Bàrbara

Em calia fer les ascensions que em va recomanar. De bell antuvi, em va destacar la muntanya de Santa Bàrbara o el tossal de Sant Joan (2), un pic dels Ports a 2 km d'Orta (oficialment Horta de Sant Joan) cim emblemàtic al qual vaig pujar seguint les senderes que m’havia indicat. Va ser una ascensió de menys d'una hora. Segons els apunts d’en Kildo i caminant per les senderes, vaig xalar d'un espai tel·lúric amb impressionats parets i un paisatge ple d'històries i misteris que comencen als voltants del Convent de Sant Salvador, amb restes de petites fogueres encerclades amb pedres que es van encendre la nit de Sant Joan (nit del foc i bruixes) i que recorden antics rituals secrets que, segons sembla, es continuen practicant.

Les sorpreses es van succeint. La cova de Sant Salvador, una fortificació de la Guerra Civil, runes de les capelles de Sant Onofre, Sant Pau, Sant Antoni Abad i Santa Bàrbara, fins a l’espectacular cim. Des de l' avant cim si hi bufa vent, per arribar a la creu del vèrtex cal cavalcar sobre l'estreta aresta sumi-tal.

Des del punt més alt del cim, s'albira un ampli paisatge . Cal destacar la visió del vol dels voltors i la serres de Pàndols – Cavalls, escenaris sagnants de la Guerra Civil.

Allà dalt, vaig entendre per què Picasso va dir: “Tot el que sé ho vaig aprendre a Orta”. El pintor malagueny hi va fer dues estades, la primera a casa del seu amic Manuel Pallarès, durant les quals va gaudir d'un escenari inspirador que va plasmar a la seva obra pictòrica. 

Amb “cordada”, amb el meu amic Joan, vam poder gaudir de tots els elements que envolten aquella terra i no hi ha imatge que expressi tot el que vam veure i viure. No obstant això, una part molt important d’aquesta vivència són les xerrades amb les persones o simplement poder passar hores badant i observant els moviments dels terraltencs i terraltenques.

A l'ombra de les places, als comerços, o a la taula d'una casa de menjars degustem plats típics de la comarca com per exemple: l'arròs d’Orta, el crestó en escabetx o uns exquisits pastissets, d'Orta regat amb vi de la Terra Alta.A l'era dels mòbils o el whatsApp ens calia parlar cara a cara amb els arnerols, arneroles, ortalans i ortalanes, que van anar desgranant les seves vivències i també els apicultors d'Arnes sota el guiatge de Teresa Pallarès, una artesana de la cera verge d'Arnes que explica que la tradició que diu que si s'encén una espelma de cera verge el dia 11 de cada mes, es compleixen els desitjos o del gran l'incendi de 2009, del que el nom de “Delta 0” es sempre present a les converses on sempre hi ha un racó pel record de les estades de Picasso a Orta.

Vivències en un racó del Principat del que en Josep M. Esipinas, al seu llibre “A peu per la Terra Alta” diu “La Terra Alta és ben poc coneguda pels catalans que no hi han fet la guerra” i com ell m'he aproximar a una realitat actual, a una gent, uns pobles i un paisatge que no podré oblidar.

Una comarca que encara avui rep poca atenció de les administracions i que continua lluitant per millorar el transport públic, bàsic per donar a conèixer l’oferta tant esportiva com cultural o gastronòmica amb els producte de km0 dels conreus d’aquesta zona

Més informació:

(1) Joan Malet: culturaipaisatge.com/pdf/cip6_cacera_de_bruixes.pdf

(2) Rutes: cimsdelspaisoscatalans.blogspot.com.es/search/label/TERRA%20ALTA

ELS SET TURONS BARCELONINS

Una travessa per gaudir de la capital catalana des de les alçades

Text i fotografies:  Manuel Cabanillas

El cabalístic número 7, present a la Bíblia, als sagraments, les frases de Jesús a la creu, les plagues d'Egipte, els colors de l'arc de Sant Martí, els dies de la setmana, les notes musicals, les meravelles del món modern, els savis de Grècia, els reis de Roma, Blanca-neus i els set nans, l'estructura de l'apocalipsi, entre d'altres, és també present al món del muntanyisme, amb els anomenats Seven Summits.
A nivell  més modest a Lisboa s'alcen les 7 “colinas” (São Jorge, São Vicente, São Roque, Santo André, Santa Catarina, Chagas y SantŽAna) i si també Roma és coneguda com la ciutat de les “sette colline”  (Aventino, Capitolino, Celio, Esquilino, Palatino, Qirinal  i Viminal) , al cor de Barcelona, s'aixequen, entre el Mar, la Serra de Collserola i els rius Besós i Llobregat, set turons: el de la Peira (138 m.), Rovira (261,8 m.), Carmel (265,6 m.), Creueta del Coll (245,6 m.), Putxet (182,7 m.), Monterols (127,3 m.) i Modolell (108 m.).

Els turons barcelonins, que fan a l'hora la funció de pulmons verds de la ciutat, estan repartits per la part alta de la romana Barcino, a l'ombra del Tibidabo (516,2 m.), sostre de la capital catalana, i l'atenta  mirada del Montjuïc (184,3 m.).

Recórrer el turons barcelonins requereix superar un desnivell acumulat de 431,7 m. I poc més de 3 hores (sense descansos) i com va dir Maurice Herzog, primer home que va assolir un cim de 8.000 metres. L'Annapurna (8.026 m.): “No es més el que més alt arriba sinó aquell que, influït per la bellesa que l'envolta més intensament sent” aquesta frase em va esperonar a fer la travessa urbana pels set turos barcelonins.

ELS SET TURONS

Turó de la Peira (138 m.) a Nou Barris, està coronat per una gran creu de ferro i un balcó amb vistes de 360 graus, pertanyia a la finca de Can Peguera es va convertir en parc públic en 1936 i ofereix als visitants varis espais de jocs infantils, pícnic...,

És un luxe pels ciutadans que es mouen pel seu voltant i visitants, un oasi amb una gran varietat de flora entre les edificacions que el rodegen. La seva privilegiada situació i altura el destaquen com l'únic parc de la Ciutat que ofereix vistes de la façana marítima i Collserola.

Turó de la Rovira  (261,8 m.) al Districte d'Horta-Guinardó, forma part de la petita serralada dels  Tres Turons (Turó de la Rovira,  Turó del Carmel i Creueta del Coll) i el seu topònim, d'origen llatí prové del mot roureda. Al 1932 al cim es va iniciar l'excavació d'un poblat Ibèric descobrint part d'una muralla i portes d'accés a sitges considerat de gran interès que va funcionar entre els segles IV i els inicis del I abans de Crist. Les restes ibèriques van desaparèixer amb la construcció de cases i les bateries antiaèries que es van construir per defensar Barcelona a partir del febrer de 1937 tot i que no van arribar a entrar en funcionament. A finals de 2015, cim i voltants van ser arranjats i formen part de la memòria històrica de la ciutat i és el Turó més visitat dels set.

Turó del Carmel o d'en Móra (265,6 m.),  al barri del Coll, és el de major elevació dels set,  és també conegut popularment com la Muntanya Pelada i el nom actual es deu al santuari ubicat al vessant Oriental construït el segle XIX.

Turó de la Creueta del Coll (245,6 m.) és el que està situat més al nord, al districte de Gràcia. També és conegut com Turó d'en Falcó, pel nom d'una masia desapareguda propera, conserva només la seva cara que mira al Tibidabo a causa de les pedreres que l'han anat buidant. Sota del cim, a la part buida de la muntanya s'aixeca el parc del mateix nom amb una bona quantitat de serveis públics.

Turó del Putxet (182,7 m.) s'ubica al Barri del Putxet al parc del mateix nom. Aquests jardins oberts als quatre vents constitueixen un dels miradors més privilegiats de Barcelona.  Això, juntament amb una vegetació abundosa i molt  variada en espècies, algunes molt poc freqüents

El Turó de Monterols  (127,3 m.), també anomenat d'en Gil, en referència al seu antic propietari, s'aixeca al districte de  Sarrià Sant Gervasi i  forma part  dels parcs públics gestionats per l'Ajuntament de Barcelona que va adquirir aquest espai a la dècada del 1940 fent la seva inauguració a l'estiu de 1947.

El Turó de Modolell (108 m.), al districte Sarrià - Sant Gervasi és el més baix dels 7 i està pràcticament engolit pels carrers del seu voltant i al seu cim s'alça  el monestir de Santa Maria Magdalena, que queda una mica enlairat.

Resenya:

http://cimsdelspaisoscatalans.blogspot.com.es/2016/01/els-set-turons-de-barcelona.html

MUNTANYES DEL MOIANÈS

“Carpe Diem”

Una visita que cal gaudir i que paga molt la pena

Tex i fotos: Manuel Cabanillas

En Joan al cim del Grony de l'Oller (1.062 m) sostre del Moianés

El 14 d'abril de 2015, el Parlament de Catalunya aprovava el Moianès com la 42a. comarca del Principat i a Moià com a capital encapçalant els municipis de: Calders, Castellterçol, Castellcir, Collsuspina, Granera, Monistrol de Calders, L'Estany, Sant Quirze Safaja i Santa Maria d'Oló.

Als 335,19 km2 de superfície de la nova comarca, que forma un altiplà amb altures sobre el nivell del mar que oscil·len entre els 600 i els 1.062m, s'enlairen més d'un centenar de cims i turons amb el Grony de l'Oller de 1.062 m, com 40 sostre comarcal, tenint en compte que els vèrtex de Sant Jeroni i el Tossal de la Baltasana són, cadascun, la partió de dues comarques.

Aquest “naixement” em va empènyer a pujar al nou sostre, situat dins del Municipi de Collsuspina i a l'hora aprofitar per visitar altres cims de les rodalies com el Turó de Bellver (1.041,5 m) , el Puig de la Caritat (1.010.4 m) i el Puig Rodó, que amb els seus 1.055,9 m, és erròniament, per els Collsuspinencs, amb els que vaig parlar, el cim més alt del Moianes.

El senderisme, amb un sens fi de possibilitats té també marcats trams dels GR- 3, GR-177, GR177-2 o la Ruta del 1714.

El que sí que em va quedar clar és que la Comarca, amb una personalitat pròpia, cal gaudir-la i visitar, no només els seus espais monumentals més destacats, sinó algun del seus desconeguts cims que amaguen racons interessants amb històries, creïbles o no però a la fi relats interessants de conèixer, la gastronomia és un altre del bons secrets d'un espai que ha lluitat força temps per aconseguir la independència que li permeti una major difusió per donar a conèixer, indrets, cultura, paisatge, gastronomia, artesania i muntanya.

Com va dir el gastrònom Pep Palau, al II Fòrum el Moianès: “El Moianès ve de gust, com més va, més. Perquè és una terra que ho té tot i és oberta als quatre vents i l'horitzó llampant. És terra de gustos que calen".

Els sostres dels Moianes.